A propòsit de Mn. Cinto Verdaguer, Carles Riba va escriure que «com l’aigua certes terres baixes, la poesia sol·licita, inunda i penetra per tots costats la nostra vida; s’hi filtra i la corrompria, sense el drenatge i els canals del poema». La preservació d’algunes de les dades de la realitat només és possible si es canalitzen a través de la forma i la paraula poètiques que actuen d’autèntic mur de contenció de l’aiguat que les experiències veritables representen. Convençut d’aquesta afirmació, Julià ha experimentat entre els límits de la ficció i de la convenció lírica i ha construït un nou cançoner a la manera renaixentista per explicar una història sentimental, controlada per dics que impedeixen la identificació emotiva i immediata dels lectors. Murs de contenció és una relació personal (per tant, comuna) presentada de manera sincopada, interrompuda per poemes mur, que permeten una lectura narrativa, o bé desultòria, de les peces líriques d’aquest llibre.