Sens dubte, una de les preocupacions més grans de la pastoral d’avui és la manca de pastors. Però més greu encara deu ser la causa que produeix aquest fet. En termes purament seculars, podríem pensar que és el poc prestigi social que té avui aquest ofici. Però –i ara en termes de la fe– aquesta no és encara la causa real de la qüestió: la feina dels pastors dins l’Església no depèn de la voluntat del qui l’ha de fer, perquè és una missió que suposa una elecció preliminar de Déu. I d’aquí el pensament inquietant que, si manquen pastors, deu ser que Déu no n’envia.Això suposa que l’enviat en certa manera ha de desaparèixer, perquè en ell es vegi la persona que l’envia. Però, què passa, si és Déu mateix que desapareix? La temptació més gran seria aleshores l’intent de reparar aquesta absència divina per una ostentació del prestigi personal d’un capellà que ja no representa ningú més que ell mateix. Més val confessar amb sinceritat que el mal no és que manquin capellans, el que manca és Déu. I començar per la seva recerca.