A l’aigua sembla que no puguen deixar-se marques; ara bé, és envoltats d’aigua com rebem les marques més definitives. De manera que a l’aigua tornem per esborrar uns camins i encetarne de nous. Als tres relats d’aquest recull són els camins d’aigua els que porten els protagonistes a descobrir-se, a viure canvis, a intuir esperances i deixar les tornades enrera. Els canals d’Amsterdam convencen Julieta Mir que els somnis són la millor realitat; en un trajecte fluvial destrellatat; Pepa i els amics no participen de la bogeria col·lectiva ni l’aigua pot ofegar l’esperança; Carles Cordellat espera que les onades de la mar li retornen allò que a viscut, però el temps, que sempre és nou, li fa encetar nous camins en la mar. L’aigua és, en definiva, l’embolcall on es gesten els devenirs dels personatges d’aquestes històries.