Però si és cert allò d’una llengua viva i el mussol de Minerva sobre alguns cors de la plana, si encara els interrogants són bufadors i la soledat cauteritza tantes subtileses grises, obrim el cel d’aquesta carn que és pluja de noves admiracions. Amics, cantem allò inesbrinable de l’ànima humana i els naufragis immòbils... Que tothom veja la set de les platges amargues o els fragments d’insomni on s’esvara la nostra coixesa. Sapiem que els herois també cauen i ploren i es perden... però en l’abisme profund exhumen secretament ocells. No oblidem que la llum per la foscor és, ni la sintaxi del desig que en paraula s’excita; ella enregistra l’oblit de la pedra, el déu mort. Per la pell de l’humà, sempre balla solitari un llambrec de tendresa