És sobre aquest mar laminat i domèstic, en una quadratura geogràfica a l’entorn del Delta de l’Ebre, que Xavier Caballero Cid escriu Mar de sardines . L’autor hi manté un intencionat to local, intimista, tant en el llenguatge com en l’experiència que donen forma als versos i els poemes, tanmateix la trama sobre la qual compon és d’un sobri classicisme: per això els ecos del poema ens arriben alhora al cor i al cervell en una descàrrega de llum i de compromís amb la vida. Això i el fet d’haver convertit el mar ebrenc en un referent més de la poesia catalana d’aquest temps, és el que trobo de major interès en aqusets versos i en el seu autor. I, naturalment en la manera com el poeta diu les coses. Xavier Caballero no escriu sobre el mar, sinó que viu el mar i per això passar els seus fulls d’aigua li són una experiència necessària, vital, i que a més a més ens sap transmetre de manera senzilla però intensament i bellament. Per a ell, tot moviment i acció es troba relacionat amb el mar. Només cal fixar-se en els títols, temes o metàfores d’aquests poemari: “Nau per mar de sol”, quan parla de l’amor carnal; “Crema el mar roig”, en al·lusió a la tragèdia d’un infanticidi; “Mar del silenci”, quan guaita l’horitzó del temps; “Mar d’arròs”, en referència a un paisatge de conreu deltaic; “Mar de suor”, si el juliol s’aplana sobre el món i tot fa basarda... Entre el crit de Baudelaire i la prudència de Cortázar, Xavier Caballero Cid ens condueix per aquest Mar de sardines, un llibre on tot és escrit amb una economia de llenguatge admirable –per la precisió i la concisió dels seus versos–, on no hi manquen ni la cr&