Hi ha qui troba de seguida una veu poètica pròpia i hi ha qui es passa la vida buscant-la. En Joan Casas, que és daquests darrers, voldria que la paraula poètica volés tan arran de les coses i es mantingués tan a prop de la parla que desapareguessin els rastres de lesforç i de la forma. Els versos haurien de brollar ex abundantia cordis, com els improperis o les declaracions amoroses, haurien de semblar tan naturals com un rovelló i saber-se fer tan necessaris com un pa de mig quilo. La literatura només hauria de vigilar de lluny, a lombra dun tamariu, amb els ulls mig clucs de la migdiada. Vet aquí.