«La sento dintre meu. Encara hi és i regna als meus palaus interiors. Tothom ignora les terribles pors que em vessa sobre el cor, ara i després. A vegades dibuixa un càlid bes o em fa caure damunt d’estranyes flors. Diuen que va morir, que amb el seu cos va ser aliment fecund, i encara ho és. Sé que no és morta, perquè jo sóc viu. Recullo, de la terra amb el seu nom, el blat madur del nostre paradís. Si ella fos morta, jo no fóra viu. Si no fos cert, digueu-me tan sols com, on podria regnar, si jo morís.» (poema L’ELEGIA D’ORFEU) In amoris memoriam © Israel Clarà, 2009