Jordi Julià, a El poeta sense qualitats, intenta oferir una lectura polièdrica de l’intel·lectual que va ser Gabriel Ferrater, mirant de defugir el mite que l’ha envoltat des de la seva mort, i provant de llegir, interpretar, valorar i contextualitzar les diferents esferes que comprèn la seva obra i el seu pensament. El títol d’aquest volum esdevé descriptiu d’un tarannà ferraterià que han destacat molts dels que el van conèixer, tot jugant amb l’al·lusió a la novel·la de Musil ¾tan del gust de l’autor català¾, però també pot tenir un sentit irònic: malgrat que sempre s’ha estudiat la poesia de l’autor reusenc, i la seva crítica o el seu pensament sobre la cultura ha estat deixat de banda, els diferents assaigs que componen aquest llibre posen de manifest les «qualitats» intel·lectuals d’aquest escriptor. En darrer terme, per tant, el títol d’aquest assaig es converteix, sense pretendre-ho, en una denúncia cap a aquells sectors de la cultura catalana que sempre han volgut presentar Ferrater com un poeta circumstancial que va fer treballs de valor nul per guanyar-se la vida, i que ensibornen el seu escriptor ¾tal com va escriure el mateix poeta català arran de la mort de Carles Riba¾ «pidiéndole que sea mediocre; exigiéndole expresamente que sea aburrido y bobo, eximiéndole de mostrar fantasía o pasión o lucidez.»